S’acosta un nou 8M i ara més que mai, enfront de la reacció i a la violència política de l’extrema dreta contra el feminisme, necessitem que totes les dones, amb tota la nostra diversitat, diguem clar que no permetrem que res ni ningú ens limiti. Aquest crit serà, sens dubte, el millor homenatge a totes les que han estat aquest duríssim any al capdavant de les tasques de cures que la pandèmia ha exigit. En aquest 8M volem fer un reconeixement a totes elles.
En els últims deu anys Espanya no havia pogut comptar amb un Ministeri d’Igualtat. No hi havia ministeri, no hi havia recursos ni institució en la qual creure per a tirar endavant polítiques públiques feministes que transformessin la vida de les dones. Comptàvem, no obstant això, amb les polítiques de saqueig del públic del Partit Popular, amb un constant espoli que va contribuir, considerablement, al fet que la desigualtat entre homes i dones fos cada vegada major. Partim, per tant, d’una dècada de constant reculada d’allò comú, d’aquells serveis que sostenen la vida. Darrere de «hem viscut per sobre de les nostres possibilitats» s’ha amagat una reforma intensa del nostre sistema que ha institucionalitzat que la igualtat real no fos assolible.
No esperaven, això sí, que el 8 de març de 2018 es dugués a terme la vaga feminista que va convertir la lluita pels drets de les dones en el moviment més transformador dels últims temps; aquell que va ser capaç de col·lectivitzar que els problemes de les dones són comuns i que només si abordem la necessària redistribució de la riquesa, dels usos del temps i de les cures, podrem parlar d’igualtat real i efectiva. Han passat tres anys des d’aquell dia que ens va emocionar a totes i que va mostrar que la societat volia fer un pas endavant, lluitar contra la corrupció, la desigualtat i el masclisme estructural del nostre país; i avui, en el context d’una crisi sanitària, social i econòmica com la que vivim, s’ha demostrat que l’agenda feminista és més important que mai.
Les dades continuen sent demolidores per a les dones en termes d’ocupació: un 53% de les persones en atur són dones; el 52,3% de les persones beneficiades pels ERTO són dones; el 98% de les persones ocupades en el sector de la neteja o l’ocupació domèstica són dones; només un 6,9% dels homes treballa a temps parcial, mentre que el 23,5% de les dones estan en aquesta situació laboral; aquest any, en 2018, 56.000 dones van deixar les seves ocupacions per a poder cuidar als seus fills i filles, mentre que només 8.100 homes van prendre aquesta decisió.
Els números no són menys escandalosos si parlem de cures: el 90,93% de les excedències per a cuidar a fills i filles les han demanat les dones; el 81,26% de les excedències per a cuidar a un altre familiar, major o dependent també són dones; el 87,9% de les persones que van sortir del mercat laboral per a dedicar-se exclusivament a les cures van ser dones.
Mentrestant, el sostre de cristall segueix sobre els nostres caps. Les dones tenen moltes més dificultats per a arribar a alts càrrecs, a llocs de responsabilitat, de direcció d’empresa o de partits polítics. També en el món de l’acadèmia, de l’esport, del cinema o de la Universitat les distàncies són abismals.
Queda, per tant, molt per fer. Totes les institucions tenen un deute amb les dones i totes han de saldar-la. Les empreses han de començar a aplicar els marcs d’igualtat retributiva, les Comunitats Autònomes i els Ajuntaments han de començar a distribuir recursos per a dones víctimes de la violència masclista, i hem de començar com més aviat millor la tasca de construir un Estat de benestar que assumeixi les cures de persones dependents i de nens i nenes, i no els deixi a càrrec de les dones a costa del seu temps, les seves tasques i el seu desenvolupament personal i professional.
Declaració publicada originalment a El Cable, butlletí de Podemos, reproduïda sota autorització (Condicions generals d’ús de la web, Punt 2.4 §5)