Quan aplaudíem als balcons als nostres professionals sanitaris i es feia evident que hi ha un immens consens social per reforçar el nostre sistema sanitari, estàvem prenent consciència com a societat de moltes coses que s’havien fet malament. Ara, cal comprometre’s a convertir aquells aplaudiments en drets.
Quan l’OMS va declarar pandèmia mundial la Covid-19 el passat 11 de març, era difícil saber a què ens enfrontàvem. Ben aviat vam entendre, però, que qui ens salvava la vida era el sistema de salut públic, un dels pilars del nostre sistema de benestar a què el coronavirus ha posat a prova. Aquesta prova s’està superant amb nota gràcies a l’esforç dels professionals sanitaris, que han tret forces d’on no n’hi havia per arribar on calgués. Però si ens fixem en l’estat de salut de la mateixa sanitat pública, no ens costarà gaire adonar-nos dels estralls que han fet els anys de retallades al sector. Per això, si alguna cosa hem après d’aquesta pandèmia que ens ha trastocat la vida a totes, és que la defensa de la sanitat pública és un consens transversal. La sanitat pública no es retalla, es reforça i es blinda. I això és el que proposem des d’En Comú Podem al Pacte Nacional per la Salut.
La nostra sanitat pública és un orgull per a tothom perquè estem segurs que si ens posem malalts estem protegits, independentment del nostre codi postal. Estem orgullosos perquè sabem que és el resultat d’un gran esforç col·lectiu, de mobilitzacions i de batalles polítiques per fer lleis que garanteixen drets, com les impulsades per Ernest Lluch o per Ramon Espasa. És un autèntic exercici de solidaritat social per garantir una xarxa de seguretat. Però la crisi de la Covid-19 ens ha posat davant d’un mirall, i a moltes no ens ha agradat el que hem vist. Aquests darrers mesos ens n’hem adonat que les coses no eren com ens agradava pensar. Sabíem que els anys de retallades, precarització i baixos salaris havien passat factura al sistema, però l’embat de la pandèmia ens han obert els ulls del tot.
La política de retallades dels darrers anys ens han deixat un sistema dèbil, i la pandèmia ha posat una lupa a les mancances del sistema. Però de qui va ser l’aposta per un model que ha degradat el nostre sistema sanitari? La dècada perduda de les polítiques d’austeritat i retallades té noms i cognoms, començant per Ana Mato i Mariano Rajoy fins arribar a Artur Mas i Boi Ruiz, però també passant per Esquerra Republicana, que ha governat el Departament de Salut des del 2015.
Quan aplaudíem als balcons als nostres professionals sanitaris i es feia evident que hi ha un immens consens social per reforçar el nostre sistema sanitari, estàvem prenent consciència com a societat de moltes coses que s’havien fet malament. Ara, cal comprometre’s a convertir aquells aplaudiments en drets.
Jo no vull representar tan sols l’espai de la protesta, sinó sobretot el de la proposta. I és per això que impulsem propostes per a un gran Pacte Nacional per a la Salut, un pacte per transformar el sistema de salut i posar-lo a l’alçada del segle XXI. És en moments greus quan cal ser més valent i atrevit.
El Pacte Nacional per a la Salut vol donar resposta als sis principals problemes que té el sistema. En primer lloc, augmentar el pressupost per a salut garantint per llei que la inversió sigui, com a mínim, del 7% del PIB. En segon lloc, comprometre’ns a que les retallades no tornin mai més. Perquè és incomprensible que mentre el PIB ha crescut un 8,6% des del 2009, la despesa sanitària pública s’hagi reduït un 11,2%. I sort n’hem tingut de l’acord al qual vam arribar amb el Govern per als pressupostos, amb el que vam aconseguir que el pressupost per a Salut creixi en 900M€.
Òbviament, el tercer pilar ha de ser el de reforçar l’atenció primària, que és l’autèntic cor del sistema. Perquè tres de cada cinc euros retallats de la sanitat catalana durant l’anterior crisi van sortir de l’atenció primària. La quarta pota del gran acord que proposem ha de basar-se a dignificar la professió dels que ens cuiden. Un dels grans problemes que tenim és la incapacitat per retenir el talent. Però això no és només una qüestió de salaris, que també, sinó de precarietat laboral en la seva totalitat. Per posar només un exemple, tot i que una infermera espanyola cobrarà tres vegades més si exerceix al Regne Unit que aquí, el principal motiu de la migració que patim en infermeria és la precarietat laboral i no el salari. Països com Regne Unit o Alemanya ofereixen el més important: estabilitat, reconeixement i perspectives de millorar.
Un altre element bàsic de la transformació que proposem ha de ser l’assumpció que cal tractar la salut pública des d’un punt de vista transversal, és a dir, que prevenir és millor que curar. I això cal aplicar-ho a diferents dimensions: protegint als nens i nenes garantint accés a l’esport i a dietes variades; apostant per l’assistència als dependents i a la gent gran des de l’òptica de possibilitar la màxima autonomia; i potenciar l’accés de tothom que ho necessiti a tractaments de salut mental. Perquè és alarmant que un 24,3% dels catalans afirmi haver patit ansietat durant el confinament i un 20,8% depressió.
I, finalment, ens sembla fonamental clarificar l’actual sistema sanitari, garantint un control públic de tots els serveis i recursos. La iniciativa privada amb ànim de lucre en el terreny de la salut i del benestar social només ha produït fins ara més desigualtat social, territorial i assistencial. Tots hem vist i patit les conseqüències d’un model basat en el fet que “allò privat és més eficient que allò públic”. Ara és l’hora de posar els fonaments per a una transformació integral que miri al futur i fer-ho tots plegats, deixant ben clar quines són les prioritats de Catalunya. Totes estem d’acord que cal transformar el nostre sistema de salut pública. Doncs treballem per a un sistema centrat en la salut i no en la malaltia. En definitiva, un sistema centrat en les persones, que són els pacients, però també els professionals. Sobre això decidirem els catalans i les catalanes el pròxim 14 de febrer amb el nostre vot.
Article de Jéssica Albiach publicat originalment a El Diari de la Sanitat sota llicència 