En els últims mesos hem estat espectadors d’un nou frec a frec entre els socis del Govern de la Generalitat, aquesta vegada a causa de l’acord assolit entre el Ministeri de Transports (PSOE) i el vicepresident Puigneró (Junts) que donava via lliure a l’ampliació de l’aeroport del Prat. Es continuava així amb la “yenka” que ha suposat aquest tema per al “procesisme” des que el setembre de 2017 l’Executiu de Junts pel Sí exigís l’ampliació de l’aeroport.
El mes de maig passat Damià Calvet, successor de Rull al capdavant del Departament de Territori, qüestionava la conveniència de l’ampliació a causa del seu impacte mediambiental, la qual cosa no ha impedit que, a l’agost, Puigneró s’hagi afanyat a rubricar l’acord pro-ampliació amb el PSOE. I ERC ha realitzat tota mena de contorsions per a no donar per bo l’acord sense que suposés una nova topada amb Junts. Fins i tot, quelcom d’ERC va reclamar que AENA els deixés anar els calerons, que ja decidirien ells com gastar-los.
Podria dir-se que en l’independentisme només Junts ha estat sempre en aquesta posició, però, si retrocedim fins a 2012, veiem que el programa electoral d’ERC denunciava “un dèficit d’inversions en infraestructures” que l’Estat mantenia i que havia anat “en detriment de les capacitats de creixement i de consolidació” de l’aeroport.
És aquest ecologisme de posar i treure, que gairebé podríem qualificar d’evanescent, el que explica que, a Vacarisses, l’equip de Govern d’ERC, amb l’inestimable suport del PSC, hagi justificat l’obra de la cruïlla com una manera de treballar a favor del medi ambient i la descarbonització quan, poc abans, ha construït un aparcament que només pot actuar com a esperó per a incrementar el trànsit de vehicles en la zona que després diuen voler pacificar.