COVID-19

MARÇ 2020: Ara ha fet just un any que els mitjans de comunicació ens donaven la notícia: “Espanya afronta la major alerta sanitària global dels últims temps”.

Han succeït tantes coses i en tant poc temps que no resulta fàcil seleccionar una temàtica per fer un anàlisi de la realitat i plasmar-ho en un article sense deixar fora aspectes segurament rellevants. Però hi ha un fet que és transversal en tot el procés pandèmic i és que el Covid-19 ha estat una piconadora que ha triturat el nostre estil de vida, deixant-nos a la deriva dels diferents equips de govern (locals, autonòmics i estatals) i a les mans dels/les professionals sanitaris.

El coronavirus, en la seva vessant més agressiva colonitza els pulmons de les seves víctimes fins al punt de no poder respirar per sí mateixes, fet que fa que la persona per sobreviure s’hagi de connectar a un respirador que genera moviment als pulmons de forma artificial. Doncs bé, en Espanya, en el moment del col·lapse no arribava a 5.000 respiradors per a 50.000 milions de persones que som al país…es pot interpretar fàcilment que un cop aquests respiradors estaven essent ocupats, la resta de següents persones potencials quedarien totalment desemparades pel sistema de salut, i per tant, amb molt de risc de no poder recuperar-se de les seqüeles del virus.

ABRIL 2020: Mentre Espanya, Europa i la resta del món s’enfonsava sota els nostres peus, les mascotes eren la propietat més valuosa en el nostre Estat…ironies del Covid-19. I les mascaretes quirúrgiques llavors no eren necessàries, perquè no hi havien és clar…més ironies.

En contra del què pugui jo pensar, el personal sanitari crec que no acaba d’acostumar-se a dia d’avui a situacions tan frustrants com la present, en la que s’han de veure en el dilema ètic o d’una legitimitat moral de “a qui connectem/desconnectem”. La norma lògica-bàsica: qui arribi primer es queda el respirador (si n’hi ha) fins que la persona es recuperi o es mori… Els límits entre l’homicidi i l’elecció justificada son massa difusos com per generar una llei o un reglament aprovat pel circuit formal, i la quantitat de protocols, guies i documents realitzats brillen per la seva ambigüitat a l’hora de responsabilitzar a tot el personal sanitari…i ningú vol que aquest procés de prendre decisions es reculli per escrit perquè resultaria del tot insuportable d’afrontar-lo…això se’n diu fracàs legislatiu. Ha passat un any i aquest debat ni tan sols existeix en els entorns polítics.

VACUNA COVID-19: Ja en el mes de maig 2020 sabíem que en milers de voluntaris/es s’estaven provant l’eficàcia i seguretat d’algunes vacunes. Abans d’acabar l’any, dues vacunes basades en les investigacions de la científica Katalin Karikó sobre ARN s’estan administrant en la població més vulnerable. ¿Com ha estat possible?. Doncs degut als coneixements adquirits previs en el desenvolupament inicial de les vacunes para el SARS-CoV i el MERS-CoV, adaptant-se als processos existents i passant d’assajos en la fase I a la fase II gairebé de manera simultània.

Els pseudoterapeutes, els negacionistes (cada vegada sembla que més simplistes), els Trumpistes, els Bolsonaristes i la mare que els va parir es posaran les mans al cap però jo rebo la notícia com a caiguda del cel, com quelcom prodigiós i que com abans ens vacunem tothom millor!

Katalin Karikó
Katalin Karikó
  • Els experts/es en dret laboral assenyalen que no hi pot haver l’obligació d’immunització per als treballadors/es i que l’empresa només la podria oferir voluntàriament.
  • Els més rics tenen garantit l’accés a vacunes segures i d’èxit i els pobres tindran problemes d’accés i de distribució.

 El repartiment s’hauria de fer d’acord amb les necessitats de cada país, no?

MARÇ 2021: A pesar d’haver vist venir a càmera lenta l’arribada d’aquesta pandèmia, no deixa de sorprendre’m la rapidesa amb la que ha paralitzat la nostra civilització…ironies del Covid-19.

L’impacte del Covid-19 a persones d’edats avançades ha estat per la seves condicions de vulnerabilitat en la seva salut, a l’igual que amb persones amb malalties cròniques i/ greus, però el virus no entén de color de pell, sexe, o classe social… ens està afectant a tota la societat, malgrat a uns/es més que a d’altres:

  • La pandèmia ha sacsejat tots els aspectes de la vida (salut, habitatge, ocupació, educació, espai públic, criança, joc, drets culturals, relacions…), colpejant especialment els col·lectius més vulnerables i les desigualtats s’han accentuat.
  • Dones: les dones han patit i pateixen un risc major de malaltia, que es relaciona amb una segona dimensió: el treball. Professions que han estat fonamentals per la contenció de la crisi de la COVID-19 són professions majoritàriament feminitzades i precaritzades, com ara infermeres, personal farmacèutic, professionals de la cura de la gent gran i persones malaltes, professionals de serveis socials, personal de neteja en establiments i personal de venda de productes bàsics com ara d’alimentació.
  • Els infants tenen una prevalença d’anticossos de la COVID-19 similar als adults però més del 99% presenten símptomes lleus.
  • La COVID-19 afecta a un 14% de les embarassades, la majoria asimptomàtiques o lleus. Les poques gestants que presenten símptomes més greus són les que han patit la malaltia durant el tercer trimestre de gestació.
  • La pandèmia ha fet que alguns dels problemes estructurals que ja es coneixien de les residències (la precarietat de les persones que hi treballen, per exemple) esclatessin de la pitjor manera.
  • La pandèmia no ens ha permès poder acomiadar-nos dels nostres essers estimats (segons la nostra cultura cristiana, en família) que ens han deixat pel virus.. Ens hem hagut d’aguantar… Tampoc un enterrament digne.

Els recursos, instruments o respostes públiques arriben tard o no estan de moment a l’alçada de la gravetat, fet que es pot comprovar en col·lectius tan danyats com els autònoms i/o l’hostaleria, que no han estat abordades les seves necessitats pels diferents circuits formals.

El context de la crisi de la COVID-19, mostra una vegada més que les polítiques públiques i els fenòmens socials no afecten de la mateixa manera als diferents gèneres.

La pandèmia ha estat una prova d’estrès que ens ha ensenyat totes aquestes mancances.

Ens trobem davant un fenomen que obliga a una transició cooperativa i amb una mirada de gènere.

Tot i així, la gran majoria de la societat està responent a totes les indicacions que ens marquen des del PROCICAT.

Espero i desitjo poder dir que aquest mal son s’està acabant i poder quedar amb totes les amistats i celebrar-ho a una birra a la mà.

Silvia Merino (Colònia Gall)

Movem Vacarisses
Època de Pandèmia: 1 any vivint amb el Covid-19
E-mail
Twitter
Follow Me
Tweet