Jaume Asens, diputat d’En Comú Podem i President del grup d’Unidas Podemos al Congrés, juga un paper clau en les gestions polítiques per aconseguir una fórmula legal que permeti trobar una sortida a l’empresonament dels líders del Procés. En aquesta entrevista en profunditat aporta la seva visió sobre aquest front legal i molts altres que té plantejat el Govern de coalició
El 15 d’octubre es compleix un any de la sentència del procés i de les protestes que va generar. Els líders independentistes segueixen a la presó i es multipliquen els esforços per trobar una sortida que els permeti recuperar la llibertat. Jaume Asens, diputat d’En Comú Podem i President del grup d’Unidas Podemos al Congrés dels Diputats, té un paper clau en aquestes gestions. Amb una llarga trajectòria com advocat, és una de les veus més fonamentades a l’hora de valorar els nombrosos conflictes legals que neixen de decisions judicials o dels procediments policials. Parlem amb ell des de les investigacions a Pablo Iglesias per l’anomenat Cas Dina, fins a l’absolució de Tamara Carrasco, passant pel pols que el Govern manté amb el Poder Judicial o el paper de la Monarquia.
El magistrat García-Castellón sol·licita que s’investigui al Vicepresident Iglesias per denúncia falsa, encobriment, revelació de secrets i delictes de danys informàtics pel conegut com a Cas Dina. Quina valoració en fa del cas?
Crec que hem passat de l’escàndol a l’esperpent i s’ha produït una cosa molt estranya que és que algú que era víctima d’una operació d’espionatge per part de les clavegueres policials ara mateix es presenti com un culpable d’un cas on ell és la víctima de l’espionatge. És surrealista que succeeixi una setmana després que la Sala Pena de l’Audiència ¡Nacional corregís la decisió del jutge instructor i li donés un autèntic ‘rapapolvo’ dient-li que havia de tornar-li la condició de perjudicat. Una setmana després, que el jutge desacati la decisió del seu superior jeràrquic sense escoltar cap de les parts (ni tan sols el fiscal, que és qui la funció d’acusar) i plantegi la possibilitat que el vicepresident Iglesias pot tenir responsabilitat en els fets dels quals ha sigut víctima és surrealista.
Però com s’ha arribat fins aquí?
Cal pensar en tota la seqüència completa dels fets per entendre la dimensió del que està succeint. Això ha de veure amb el mòbil robat a la seva assistenta, Dina Bousselham. El contingut del mòbil el tenia Villarejo en el seu ordinador, tal com surt en el registre que van fer en el seu domicili. Villarejo es reunia amb Eduardo Inda vàries vegades; Inda té el contingut d’aquest mòbil tres dies després que es produeixi el robatori; Inda publica això després de les eleccions per frustrar les negociacions del govern de coalició. És evident que hi ha una connexió entre les clavegueres policials, Villarejo, policia patriòtica i, diguem-ne, les clavegueres mediàtiques que tenen com a màxima referència OKdiario que en el passat ha publicat altres coses de la UDEF, com per exemple els comptes falsos dels líders independentistes (que també va publicar El Mundo), etc. El jutge instructor ara diu que aquesta connexió és una invenció de Podemos, com si tot el que haguéssim estat escoltant aquest temps de l’operació Kitchen, de l’informe anomenat PISA (acrònim de Pablo Iglesias Sociedad Anónima, nom posat per les cloaques de l’Estat), els comptes falsos dels independentistes, les gravacions de Ferndández Díaz, Cospedal… tot això no existís. I ve a plantejar que això és un relat fictici de Podemos per treure’n rèdit electoral. Aquesta és la tesi que sosté el jutge, però no hem d’oblidar d’on venim.
D’on venim?
El problema és que no s’està investigant la direcció adjunta operativa de la Policia Nacional, que és on Villarejo remet aquesta informació. Aquest material apareix en l’informe Pisa contra Podemos. Tot això no s’està investigant, no s’està citant els membres de la cúpula d’Interior, ni el director de la direcció adjunta en aquesta peça, però en canvi a qui s’investiga és a la víctima. Tots els esforços judicials d’aquests temps van en direcció a investigar la víctima i convertir el cas Villarejo en el cas Dina. El jutge ho retorça per acabar convertint a la víctima en victimari: Les persones que van denunciar una investigació política, un espionatge i un ús d’informació o de revelació de secrets personals. Aquesta és l’explicació del cas.
Tots els esforços judicials d’aquests temps van en direcció a investigar la víctima i convertir el cas Villarejo en el cas Dina. El jutge ho retorça per acabar convertint a la víctima en victimari
Entenc que queda clar que s’adjudica aquest gir del magistrat com una operació de les clavegueres de l’estat per perjudicar a Pablo Iglesias i el que pugui significar Unidas Podemos?
Tothom sap com va arribar a la plaça que ocupa el jutge instructor del cas, surt en les converses entre Ignacio González i Zaplana, on deixen clar que volen que aquest jutge en lloc de l’anterior perquè els hi resultava incòmode als interessos del Partit Popular. Aquest jutge en l’època d’Aznar se li havia donat un lloc de luxe com a jutge d’enllaç a l’estranger i tothom coneix les seves idees conservadores i com s’ha comportat el braç judicial de la dreta en aquest temps. Llavors penso que les sospites sobre el biaix ideològic del jutge són grans.
UP porta en el codi intern que si un dels càrrecs electes obté la condició d’investigat/imputat hauria de dimitir. Què hauria de passar si el Suprem accepta aquesta causa? Què hauria de fer Pablo Iglesias?
A nosaltres ens resulta inconcebible aquest escenari ara mateix. No pensem que sigui un escenari versemblant. Seria d’una gran il·legitimitat democràtica intentar fer caure un govern de coalició a través d’una imputació que encara no s’ha produït, a diferència del que l’alcalde de Madrid i altres dirigents del PP han fet creure. Ara simplement hi ha una resolució per part del jutge instructor on planteja aquesta possibilitat a qui ho hauria de fer, que és la sala segona dirigida pel magistrat Marchena. Estem en un escenari en el qual no és oportú fer conjectures sobre els escenaris futurs, i a partir de quina sigui la decisió doncs analitzar-ho degudament.
El President Sánchez anunciava que el Govern central impulsarà un increment del 30% del sostre de deute i que el pressupost d’enguany serà un 53% més elevat que el de l’any anterior. Hi ha un consens generalitzat a Europa per a sortir de la crisi aquesta vegada a través d’un fort endeutament i de polítiques econòmiques expansives?
Sí. Crec que Europa va en la mateixa direcció que el Govern de coalició. Hi ha un sentit comú d’època que assenyala la necessitat de sortir d’aquesta crisi en la direcció contrària de com es va sortir de la recessió del 2008. Estem en un moment on fa falta una forta inversió pública, un moment keynesià on falten polítiques de new deal, perquè la crisi econòmica que pateix ara mateix Espanya no és molt diferent de la crisi econòmica de després de la Segona Guerra Mundial, i això requereix un esforç titànic per fer polítiques d’estímul per part de les administracions públiques. Per això els pressupostos que es plantegen són pressupostos molt ambiciosos, els més expansius dels darrers trenta anys. El fet que ara s’hagin suspès les regles de despesa pels dos anys vinents indica el camí per on aniran els pressupostos. Crec que totes les administracions han de poder alliberar-se del corsé financer que teníem fins ara amb les polítiques austericides i han de poder, no només utilitzar els seus estalvis com és el cas dels ajuntaments, sinó també poder-se endeutar a través de poder executar totes les partides econòmiques que vindran d’Europa, que seran molt elevades.
Per això li volia preguntar, perquè també hi ha el temor que part dels diners que vénen de la UE via fons de transferències o ajudes directes vagin als bancs i no a la ciutadania. De fet la Comissió Europea (CE) reconeixia al mes de Juny que les milionàries ajudes per la Covid-19 que l’Estat espanyol reparteix a través del Instituto de Crédito Oficial (ICO) “puguin constituir una avantatja indirecta” pels bancs. És aquesta una preocupació legítima?
Sí, crec que és una preocupació legítima. A nosaltres ens preocupa que pugui ser així i crec que cal estar a l’aguait, cal ser molt curosos i estar molt atents perquè no puguin ser beneficiats d’aquesta operació els qui han sigut responsables de les anteriors crisis. Per tant, crec que aquí els moviments socials i la societat civil organitzada ha de fer un paper de vigilància i crítica que és imprescindible en una democràcia.
Quina opinió li mereix el conjunt de propostes de rendes incondicionals al voltant de la Renda Bàsica Universal i quin recorregut creus que poden tenir en un futur estat del benestar?
Crec que això forma part d’un dels nostres elements identitaris que formava part del nostre programa electoral…
Però es va treure el 2014. Aquell any va ser l’únic any en què Podemos ho va dur en el programa, després ho va retirar…
Sí, però abans anava.
Sí.
Sí, sí, és veritat. Però en tot cas sí que té a veure amb el nostre ideari polític i amb la necessitat d’instaurar un dret de tota la ciutadania no condicionat a la supervivència, a poder tenir la nevera plena. Estem en un moment de crisis on hi ha moltíssima gent que no té cap ingrés, i crec que és un avenç important, que evidentment és insuficient, i que pot ser objecte de crítiques legítimes, sobretot les que tenen a veure amb les dificultats del fet que la màquina vagi al mateix ritme que la realitat existeix. En aquest sentit, nosaltres hem intentat pressionar al ministeri competent per resoldre com més aviat millor aquestes disfuncions, però crec que el que ningú pot negar és que hi ha un abans i un després i que és una prestació que pot salvar la subsistència a milers de persones que estan en situació de vulnerabilitat. Més enllà de les dificultats que té posar a punt una maquinària que no estava preparada per fer actiu aquest dret, és un abans i un després.
Com bé sap des de fa un parell de setmanes existeix una Llei autonòmica catalana que permet regular els preus dels lloguers. Jaime Palomera, portaveu del Sindicat de Llogaters, afirmava en una entrevista a Catalunya Plural que ara per ara l’escenari més probable a escala estatal no és que aquesta llei sigui tombada pel TC sinó que els nous drets assolits a Catalunya siguin eixamplats en l’àmbit estatal, o bé que les competències sobre aquest tema siguin habilitades a les CCAA. Serà així?
No sé si és més o menys proper, però nosaltres coincidim amb el Sindicat amb la necessitat de regular els preus del lloguer. Evidentment és un dels temes que hem fet bandera des de l’ajuntament de Barcelona perquè a qui beneficiaria més seria als veïns i veïnes de Barcelona, més que segurament a cap altra ciutat de l’Estat. Ha estat una de les nostres banderes i esperem que aquest recurs que segurament es plantejarà per 50 diputats de la dreta no tiri endavant, però també hem de tenir en compte què és el TC i per qui està compost, per una majoria conservadora.
Llavors no pot confirmar ni desmentir que s’està treballant en aquesta direcció en l’Executiu?
Jo el que puc confirmar és que des que vam néixer, tant a l’ajuntament de Barcelona, com des de Catalunya en Comú, els nostres ministres i diputats… és un dels elements claus que per això apareix en l’acord de Govern amb el partit socialista, i és cert que aquí tenim una diferència amb ells. Nosaltres aspirem a convèncer al PSOE de la necessitat de fer aquest canvi legislatiu.
Tamara Carrasco, membre dels CDR que va ser acusada per l’audiència Nacional de rebel·lió i terrorisme ha estat absolta de càrrecs i a més, la jutgessa que va dictaminar sentència va desacreditar l’informe de la Guàrdia Civil al titllar-lo de “poc seriós”. Quina opinió et mereix el cas? Considera que pot assentar un precedent respecte del tractament legal que des de fa uns anys se li està donant a causes vinculades amb el procés independentista?
No és el primer el cas, hi ha molts precedents anteriors. Això forma part dels errors de certs sectors de l’independentisme, el fet de pensar que tot comença amb ells, i que la repressió comença amb l’independentisme. Persones com jo, que hem dedicat tota la vida personal i laboral a lluitar contra la lluita antirepressiva sentim l’obligació moral de recordar que això ve de lluny i que abans de l’independentisme s’han perseguit altres col·lectius com l’anarquisme o el 15-M, on molts dels que ara s’indignen abans miraven a una altra banda o fins i tot participaven activament de la repressió. Recordo que Quim Torra, que després va ser President, quan es va produir la protesta davant del Parlament de Catalunya, va comparar als activistes del 15-M amb un cop d’Estat, i parlava d’ells com uns pollosos que ens volen portar al quart món. Va utilitzar un qualificatiu criminalitzador. Crec que a la gent que portem tota la vida, més de trenta anys, dedicats a això, amb un context molts cops on predicàvem en el desert, ningú ens pot donar lliçons, i menys els partits polítics que han participat activament de la repressió.
El cas de la Tamara posa en evidència la falta de filtratge de molts jutges dels informes policials
Però el cas de Tamara Carrasco és un pas més?
Dit això, el cas de Tamara Carrasco posa en evidència la falta de filtratge de molts jutges dels informes policials. Com donen carta de naturalesa a informes policials on hi ha simples opinions subjectives i els converteixen en acusacions sense un mínim anàlisi crític. Això té a veure amb els anomenats ‘Informes d’Intel·ligència Policials’ que en els darrers anys s’han utilitzat contra l’islamisme, l’anarquisme, contra presumptes delictes econòmics (Sandro Rossell), altres casos i finalment contra l’independentisme. Els informes d’intel·ligència policial, que també es van utilitzar en la guerra contra el món abertzale, tenen aquest perill: presentar-se com un informe pericial quan són només opinions d’agents de policia.
I després intervenen alguns mitjans de comunicació
Sí. L’altre tema és que crec que posa en evidència com quan aquests informes són assumits de forma crítica pels jutges es crea després un linxament mediàtic a la persona que és acusada i com això genera uns perjudicis morals a aquesta persona. En aquest cas la Tamara ha hagut d’estar molt temps sense poder sortir de Viladecans i sota una acusació de terrorisme, i aquí hi ha participat molt activament la dreta. Recordo les acusacions d’Arrimadas i de Rivera que parlaven de “comandos separatistas violentos” i on associaven la Tamara al terrorisme. Demanaran disculpes? Algú repararà els danys soferts per aquesta persona que ha estat dos anys a un procés on ha quedat ja tacada com a terrorista i que semblava un cas gravíssim que s’ha convertit en res? Crec que en el passat ja s’han produït molts d’aquests casos, no només en l’independentisme i que això ens hauria de servir com a antídot davant d’aquests linxaments polítics i mediàtics. Ens ha de fer reflexionar de com operen certs mitjans de comunicació amb consonància amb la fiscalia i la policia a l’hora de destruir la vida de persones que després es demostra que eren innocents.
Una de les lluites que s’estan duent a terme tenen a veure amb la renovació del Consell General del Poder Judicial( CGPJ), un òrgan que porta 21 mesos en funcions i que ha estat criticat recentment per un informe de la Comunitat Europea, precisament perquè ha continuat amb les seves funcions, per exemple, nomenant nous càrrecs pel Tribunal Suprem. L’executiu PSOE-UP ja ha manifestat la voluntat de solucionar-ho, però quines opcions reals hi ha si es requereix les 3/5 parts per la seva renovació i PP i VOX ho bloquegen sistemàticament?
El que està passant amb el CGPJ és molt greu perquè té a veure amb el segrest del poder dels jutges per part del PP i amb un Consell que malgrat tenir el mandat caducat ha seguit nomenant jutges, com el jutge Urtado, que és el que va defensar l’absolució en el Cas Gürtel, el que va donar la llibertat a la dona de Luis Bárcenas, condemnada a 15 a presó. Això forma part, en opinió de molta gent, del pacte de silenci que Bárcenas va segellar amb el PP després de la visita de l’advocat del partir a la presó, i que ell va denunciar. Posar el mateix jutge que es va negar a què Rajoy declarés a la Sala Segona, que és la que ha de resoldre el recurs contra la condemna del cas Gürtel i de tots els casos de corrupció, crec que és una prova evident que el Partit Popular intenta comprar l’àrbitre. Jo faig un símil perquè la gent ho entengui: el PP aquí actua com si el Madrid volgués posar a Florentino Pérez com a àrbitre de la final de la Champions. Estem parlant d’això, d’una subversió de l’ordre constitucional.
Però, té solució?
Ara, sí que es pot solucionar. Les 3/5 parts són necessàries per a reformar la Constitució, però no per reformar la Llei Orgànica del Poder Judicial. La Constitució blinda el nomenament de 8 magistrats, però no dels 12 restants. Això està regulat a la Llei orgànica del poder judicial i per això la majoria del bloc de la investidura, que ja va fer un comunicat conjunt, seria suficient per modificar-la on s’establissin unes altres regles per l’elecció dels magistrats i també s’establís – i això és el més important – que un CGPJ que està en funcions no pot actuar com un govern investit amb legitimitat democràtica. Un govern en funcions de l’executiu no pot aprovar pressupostos, no pot aprovar lleis perquè està en una situació d’interinitat. Per tant, no pot ser que el govern dels jutges segueixi actuant com si s’hagués renovat.
Sembla que el Partir Popular es resistirà tot el que pugui…
Que el PP plantegi que vol desobeir el mandat de la Constitució perquè està UP al govern és com si Pedro Sánchez digués que no convoca eleccions fins que el PP no trenqui amb Vox. Tothom entendria que això és un cop anticonstitucional a la democràcia, on s’alteraria el normal funcionament de les institucions, ja que estem en el mateix supòsit amb el govern dels jutges. I acabo: aquest bloqueig té dos objectius; perseguir als adversaris polítics com ha ocorregut en el passat i s’ha vist amb el tema de les clavegueres policials, i també la supervivència del PP com a partit i la impunitat dels seus crims vinculats a la corrupció. Per això, per ells és clau controlar la Sala Segona del Suprem (on hi ha 11 dels 13 magistrats que són de majoria conservadora) perquè és per on passen els casos més importants de corrupció, com la Púnica, Gurtel o Kichen.
Podem esperar aquesta reforma de la Llei Orgànica del Poder Judicial en els pròxims mesos, doncs?
Sí, hi ha una voluntat per part del Govern de fer aquesta reforma i també pels partits que van sostenir la investidura i fins i tot més, perquè JxCAT va participar del comunicat conjunt on es denunciava principalment que no era un conflicte entre el poder executiu i el poder judicial, sinó que el conflicte era entre el poder legislatiu al congrés i el poder judicial, la cúpula del poder judicial, que estava segrestada pel PP. Per tant, per centrar el tema, no és una qüestió del govern de coalició contra la cúpula judicial controlada pel PP, és un conflicte entre el Congrés, que és qui té la facultat per nomenar els vocals del poder judicial que al seu torn són els que nomenen la cúpula del poder judicial, i el PP, que ha sostret aquesta facultat amb la seva negativa a participar de la renovació.
Un dels altres temes calents és la possibilitat que s’atorgui un indult als presos independentistes. En quina direcció s’està treballat? Quina possibilitat real hi ha que això se solucioni d’alguna manera, sigui via indult o via reforma els delictes de sedició i rebel·lió abans de les eleccions catalanes del 14 de Febrer?
Nosaltres sempre hem dit que qualsevol proposta de desjudicialització del conflicte català passa inevitablement per aconseguir la llibertat dels presos, i hi havia varies formules sobre la taula que nosaltres sempre hem defensat. Una ha sigut la reforma o derogació del delicte de sedició i l’altra l’indult, i no ens hem oposat tampoc a la Llei d’Amnistia però crec que ara és una llei destinada al fracàs. Per tant hi ha aquestes dues vies, que no són excloents com s’ha volgut fer veure per part d’alguns sinó que poden ser complementàries. Les dues són idònies. La reforma del delicte de sedició no només ha de servir a aquest objectiu concret sinó que va molt més enllà de la situació dels represaliats independentistes que és la de blindar un dret de manifestació sigui qui sigui qui l’exerceixi. Ara mateix mantenir el delicte, tal com ha sigut interpretat pel Suprem és una amenaça greu al dret de manifestació. Per tant no és només resoldre una situació d’injustícia que ha passat sinó evitar que es torni a produir en el futur. Perquè si hi hagués una amnistia o un indult, ambdós són mesures que miren cap al passat, però el delicte seguiria existint i es podria tornar a produir una situació d’injustícia en el futur.
I l’indult?
L`indult, penso que si està concebut per algun supòsit és aquest, ja que és una figura que permet a l’Executiu en determinades situacions d’injustícia, temperar o moderar el rigor punitiu d’una condemna i en aquest cas nosaltres estem satisfets que el PSOE s’hagi mogut. Crec que això té a veure amb la nostra acció política. El fet que el PSOE estigui en aquestes posicions no és com s’ha dit per part de la dreta un pacte ocult entre el Govern i les forces independentistes, perquè aquestes no estan per aquestes mesures, sinó que és un acord entre el PSOE i nosaltres perquè els socialistes en el seu dia deien que aquesta sentència era una sentència justa, equilibrada, ponderada – parlaven de les bondats de la sentència – i ara en canvi plantegen la possibilitat que el delicte pel qual es va condemnar sigui revisat o derogat. El PSOE planteja la possibilitat d’un indult quan abans ho descartava. No pot ser que hi hagi una condemna pels líders independentistes que sigui més alta en termes de presó que per casos de morts o de violació. És de sentit comú que és desproporcionada.
I quin calendari podem preveure?
El calendari no depèn del govern de coalició només. Ara mateix s’han demanat els informes preceptius, que no estan vinculants al TS i a la Fiscalia. Nosaltres personalment ja hem dit que Fiscalia s’hauria d’abstenir de fer aquests informes després que el tinent fiscal Luis Navajas denunciés que havia patit pressions per part de les fiscals Consuelo Madrigal i Fidel Cadena. Però en tot cas estem a l’espera d’aquests informes. Quan estiguin fets i també els informes dels centres penitenciaris catalans ,llavors estarà sobre la taula del Consell de Ministres. Això segurament són de quatre a sis mesos. Però no podem establir un calendari segur. Sobre la reforma, un cop s’hagi aprovat l’avantprojecte en el Consell de Ministres, llavors poden ser molt pocs mesos. No sé quina arribarà abans.
Diu que hi ha un acord amb el PSOE: s’ha compromès amb UP a què, exactament?
Doncs el PSOE s’ha compromès a actualitzar el Codi Penal en el que fa referència i adaptar-se als codis europeus. Encara no tenim un text consensuat, estem en fase de debat intern. Nosaltres tenim una proposta que és pública, però el PSOE encara no ens ha dit si l’accepta en els termes exactes o si vol fer esmenes o quina és la seva, però sí que ens hem posat en la intenció de reformar el delicte. Amb relació a l’indult hem d’esperar tots aquests informes, però nosaltres tenim una posició ja. El PSOE no l’ha manifestat públicament, però no es nega a parlar d’indults i contemplar que aquests siguin concedits. Evidentment, si bé nosaltres hem manifestat que siguin concedits, ells volen esperar als informes i estudiar el cas i pronunciar-se. Nosaltres considerem que ja hi ha elements suficients per tenir una opinió informada i per això ja l’hem manifestat des del moment en que va sortir la sentència.
El dilluns es va publicar l’enquesta realitzada per la Plataforma de Medios Independientes – dins dels quals hi ha Catalunya Plural– que mostrava, entre d’altres dades, que en un hipotètic referèndum entre monarquia i república a l’estat espanyol, la república guanyaria per un estret marge. Què creu que hauria de passar, a partir d’ara?
El què hauria de passar, en primer lloc, és que el CIS prengui exemple de la iniciativa d’aquests mitjans independents i incorpori una pregunta que, a totes llums, és evident que té interès social i preocupa a la ciutadania. I el segon que hauria de passar és que totes les iniciatives destinades a fiscalitzar la casa reial i investigar els presumptes delictes de la monarquia es puguin tirar endavant. El PSOE de moment ha bloquejat totes les nostres propostes. Crec que la nostra feina és persistir, i ser molt pedagògics amb els nostres socis de Govern fins que se sumin al que per a nosaltres és de sentit comú. La millor enquesta seria un referèndum, que estic convençut que acabarà arribant, però abans necessitem ser més.
El CIS hauria de preguntar per la monarquia?
El CIS deixa de preguntar en el moment en què la monarquia comença a suspendre. Després dels casos de corrupció amb l’abdicació del rei emèrit, en aquell moment el regal que li fa el PP a Felipe VI en la seva coronació va ser treure la pregunta del CIS. De fet va ser Felipe González qui va començar preguntar al CIS sobre la monarquia com una institució més. Va ser el PP qui ho va treure en mig dels casos de corrupció. Tezanos utilitza com a argument que això no és d’interès de la ciutadania, però és un moment de crisis de legitimitat i en un context de fugida del rei emèrit on evidentment la ciutadania vol saber què és el que ha passat. Per tant sí, és una qüestió d’higiene democràtica que es recuperi aquesta pregunta.
La crisi de la monarquia entronca amb la crisi del poder judicial – i, si cap, amb una crisi econòmica per la Covid19 i de model productiu, en el sentit que s’estan posant de manifest les mancances d’un model basat en el totxo i el turisme. Considera que estem en un moment històric que UP definia en els seus inicis com a “crisi de règim”?
Crec que en el moment en què va néixer UP sí que hi havia una crisi de règim, havia de veure amb el moment de contestació del 15-M i a Catalunya amb tot el moviment sobiranista i es va obrir una finestra d’oportunitat on en un moment donat les enquestes li donaven la victòria a escala estatal a Podemos. Aquest escenari ha passat. Ara hi ha hagut una certa descomposició del règim, no en la forma que coneixíem abans, una reforma imperfecta, perquè ara sembla que han vingut per quedar-se les fórmules de coalició i no hi haurà governs de partit únic. El bipartidisme no ha recuperat l’estabilitat que tenia abans i per tant és un context diferent, però no sé si m’atreviria de qualificar el moment històric com a crisis de règim, tot i que sí que és cert que és un moment on es definirà la direcció política dels anys que venen i que estem en una cruïlla on aquesta crisi es pot declinar en clau reaccionària o conservadora, i al voltant d’una recomposició de les forces on el Govern de coalició es trenqui o el PSOE acabi mirant a la dreta, com a intentat fer des del 2015, o estem davant d’una oportunitat de donar una sortida a les crisis en clau de drets, progressista i democràtica.
A part de la crisi institucional i política, tenim l’emergència econòmica.
Parles del model econòmic i crec que una de les lliçons d’aquest estiu és que no podem tornar al model del totxo i del turisme com a monocultiu econòmic i que s’ha de diversificar l’economia i fer una aposta més valenta i clara per l’economia productiva i no especulativa on l’eix verd sigui un dels eixos principals d’orientació. Crec que en els mesos vinents es juga de manera determinant si la crisi se supera amb les claus que estem posant sobre la taula, en la direcció oposada a la crisi del 2008, o si pel contrari tornem a un revival del passat on s’imposin polítiques austericides, tot i que de moment sembla que està guanyant la tesi que sosté el govern de coalició, que està en sintonia amb el sentit comú d’època que s’ha imposat a Europa. Per això la dreta reacciona, intentant guanyar als tribunals el que han perdut a les urnes.
Entrevista realitzada per Guillem Pujol i publicada originalment a Catalunya Plural sota llicència 