Arran de la sentència que obliga a fer el 25% de les classes en castellà s’ha revifat el debat sobre el català a l’escola i la immersió lingüística i m’atreveixo a compartir les meves reflexions.
1. Jo sempre he defensat i continuo defensant la immersió lingüística, per dos motius. Perquè això ha ajudat a la pervivència de la nostra llengua (i tota llengua, sigui majoritària o minoritària, és una riquesa), però també perquè ha sigut un factor d’integració social d’aquells catalans que no tenen el català com a llengua materna. Recordar només que això és el que van tenir clar els castellano-parlants que van ser els primers que van demanar que l’escola ensenyés català als seus fills i filles.
Però, a més, jo considero que ha sigut una mesura que ha tingut força èxit. Segons l’últim informe de l’IDESCAT del 2018, el 94% de la població entén el català, el 81,2% el sap parlar, el 85,5% el sap llegir, el 65,3% el sap escriure i el 64,7% en té coneixement en totes les habilitats. I respecte al castellà, el 99,8% l’entén, el 99,%5 el sap parlar, el 98,5% el sap llegir, el 97,6% el sap escriure i el 97,5% ho sap fer tot.
En una societat tan diversa i amb una gran part de la població vinguda de fora, es pot dir que les dades no són pas negatives.
2. Tenint en compte aquestes dades i tenint en compte, a més, que en les últimes proves d’avaluació del curs 2019-2020 l’alumnat tenia una nota mitjana de llengua castellana quatre punts per sobre que la mitjana de la llengua catalana, la sentència que obliga a fer més llengua castellana és un autèntic absurd. No té cap mena de fonament en la realitat, ni es basa en cap criteri pedagògic. Envaeix competències territorials i només serveix per promocionar un conflicte que és inexistent en la societat catalana.
I això es veu clar si recordem que el 2010, de 1.600.000 alumnes que hi ha a Catalunya, només 81 famílies van reclamar el castellà a l’escola. Però a Catalunya, recordem-ho també, va néixer un partit polític el qual tenia, i continua tenint, com a únic objectiu crear aquesta polèmica. No té cap sentit dir que s’ha de reforçar el castellà a l’escola, quan es demostra que més del 99 % el dominen.
3. Però també és veritat que la reacció de Catalunya a la sentència té molt de contradictori. Perquè, de fet, malgrat que el català se suposa que és la llengua vehicular en totes les assignatures (menys el castellà, per suposat!) en molts llocs, abans de la sentència, ja es donaven més del 25% de classes en castellà. El mateix conseller d’Educació, el novembre de 2021 va declarar que el 46,8 % del professorat de l’ESO no sempre s’adreça en català al seu alumnat. I si investiguéssim a fons segurament trobaríem que, en alguns centres, el percentatge és encara més alt.
En definitiva, que la Generalitat NO ha fet la seva feina. Les aules d’acollida, que eren una bona eina per l’alumnat nouvingut que no sabia res del català, han anat desapareixen. Les ràtios, o el nombre d’alumnes per aula, continuen essent molt altes, la qual cosa dificulta molt l’atenció més individualitzada per aquell alumnat que no domina la llengua i, finalment, el grau de segregació escolar que tenim a Catalunya fa que un tipus d’alumnat (immigrants, classes populars, altres ètnies, etc) es concentrin en uns centres determinats, la qual cosa fa que els nois i noies no puguin socialitzar amb els catalano-parlants, i això dificulta molt la immersió, ja que no es tracta solament que el professorat parli català a l’aula sinó que en el pati puguin jugar i interrelacionar-se també amb companys i companyes catalanoparlants.
Ho he denunciat moltes vegades, la doble xarxa en el nostre sistema educatiu crea molta segregació i això és del tot negatiu, tant per l’aprenentatge en general com per l’ús del català en particular.
Cal continuar amb la immersió lingüística, cal posar més recursos i fer una millor acollida als nouvinguts, però també cal recuperar el respecte per la llengua castellana i deslligar la llengua de les opcions polítiques i identitàries
4. També, segons les últimes dades, l’ús habitual de la llengua catalana està en un 36%, i s’han perdut mig milió de persones respecte el 2005. Aquesta és una dada preocupant. Però hem de mirar també perquè està passant.
D’una banda, l’augment de la immigració de fora de l’Estat. Hem passat del 2,90% el 2000, al 15,95% el 2010 i al 16,20% el 2020. La immigració estrangera no té les mateixes característiques que la immigració dels anys 50 i 60, que venia de la resta de l’Estat i tenia la intenció de quedar-se i arrelar a Catalunya. La immigració actual és més volàtil, molts pensen tornar al seu país, i molts no tenien ni idea que a Catalunya es parlava una altra llengua. I, a més, les persones estrangeres que no venen d’Amèrica Llatina han d’aprendre no una llengua nova, sinó dues. Tot això dificulta més la integració lingüística, i més si des de l’Administració no es facilita l’aprenentatge del català a les persones adultes ni es posen els mitjans per una bona acollida. No oblidem que la Llei d’Estrangeria deixa a molts immigrants fora de tot: papers, treball, habitatge…
D’altra banda, la qüestió nacional i l’actitud supremacista d’un sector de l’independentisme ha creat un gran rebuig en molts catalans d’origen espanyol, els quals s’han sentit rebutjats i atacats i s’han defensat reafirmant-se en els seus orígens i en la seva llengua. Menysprear el castellà i les persones que el tenen com el seu idioma no és la millor manera de convidar a parlar català.
També hi ha factors externs a tot això, i és que les noves tecnologies, les plataformes digitals, les plataformes de cinema i el mateix cinema no han facilitat gens l’ús de la nostra llengua. I TV3, que havia sigut un factor de reclam, sobretot pels més petits, de la llengua catalana, ha perdut la seva força.
5. Per acabar, cal continuar amb la immersió lingüística, cal posar més recursos i més formació, cal fer una millor acollida als nouvinguts i posar classes de català al seu abast, cal acabar amb la segregació escolar i reduir les ràtios en els centres educatius. Cal afavorir la socialització entre els catalanoparlants i els castellanoparlants, cal evitar els guetos escolars. I caldria també que a la resta de l’estat, a les escoles, es donessin nocions de totes les llengües cooficials que hi ha a l’Estat espanyol.
I també cal recuperar el respecte per la llengua castellana i per les persones que el tenen com a llengua materna, cal deslligar la llengua de les opcions polítiques i identitàries i cal valorar totes les cultures que conviuen al nostre país.
Si volem augmentar l’ús del català hem de seduir, no d’imposar.
Article publicat per Rosa Cañadell a Catalunya Plural sota llicència 